En una conversa recent amb un dissenyador expert en disseny digital i experiència d'usuari (UX), vaig comentar que generalment no és bona idea considerar l'accessibilitat i l'experiència d'usuari al mateix temps. La seva resposta va ser que l'accessibilitat no és més que una bona experiència d'usuari per a tothom. Tot i que és una manera bonica d'expressar-ho, continuo creient que és un error considerar l'accessibilitat com una part de l'experiència d'usuari.
Per començar, la manera com avaluem l'una i l'altra és molt diferent. Malgrat que existeixen bones pràctiques, l'experiència d'usuari es mesura en cada projecte segons com una persona percep, utilitza i completa satisfactòriament certes tasques. En aquest sentit, estar satisfet amb el resultat o aconseguir el que volem inicialment no té per què ser el mateix.
Aquí és important conèixer una mica la història de la UX com a disciplina. Tot i que podem considerar alguns avenços en ergonomia o psicologia com a precursors, va ser el 1982 quan va sorgir el concepte d'Interacció Persona-Ordinador, centrat a fer la interacció possible i efectiva. A partir de la publicació de les «10 heurístiques d'usabilitat» de Jakob Nielsen i Rolf Molich el 1989, el terme usabilitat es va popularitzar centrant-se a reduir errors i millorar l'eficiència.
L'experiència d'usuari és un concepte de Don Norman quan treballava a Apple el 1993, i se centrava a analitzar els sistemes que es creaven de manera holística i sempre des del punt de vista de l'usuari. Aquí hi ha un canvi essencial en l'enfocament, perquè el que l'usuari pensa, experimenta o sent es converteix en la principal mètrica de l'èxit. Durant la primera dècada dels anys 2000 s'estén la idea que tots els processos i decisions s'han de mesurar des d'aquesta experiència d'usuari.
Això és revolucionari, sobretot des del punt de vista comercial, però també fa més difícils algunes converses. Per exemple, un concepte que neix d'aquesta manera d'entendre el disseny és la «interfície d'usuari optimista» (l'article «True Lies Of Optimistic User Interfaces» de Denis Mishunov, en anglès, parla sobre aquest tema). Aquest concepte es basa en la idea que, quan interactuem amb una interfície en un mòbil, en lloc d'esperar a rebre la resposta del servidor, el millor és mostrar a la interfície que s'ha completat la tasca, encara que no sigui veritat, perquè l'usuari ho percebi com una cosa instantània, i que si finalment hi ha un error, es pugui mostrar més tard. És una pràctica molt habitual a les xarxes socials quan reaccionem a un contingut amb un «m'agrada» o afegint un comentari i veiem instantàniament com s'afegeix, encara que encara no s'hagi enviat al servidor.
En aquest cas, la interfície ens està mentint per vendre'ns una il·lusió d'immediatesa, perquè es considera que l'efecte positiu de veure la interacció de manera instantània supera l'efecte negatiu que aquesta interacció acabi desapareixent després per alguna fallada. I és que, en barrejar tantes parts del procés i disciplines dins de la mateixa olla, l'experiència d'usuari sempre acaba sent una negociació entre molts factors.
Quan parlem d'accessibilitat, els criteris solen ser més rígids. Està el component ben implementat per ser utilitzat amb un lector de pantalla? Pot l'usuari aturar o pausar vídeos o animacions? Existeix text alternatiu per a continguts com imatges o elements multimèdia? La resposta sol ser un sí o un no, no hi ha negociació. En accessibilitat, no és acceptable tenir un botó massa petit o un contrast de color inadequat perquè l'usuari tingui una experiència emocional diferent.
Per això, tot i que integrar l'accessibilitat en diferents parts del procés (com el disseny o el desenvolupament) facilita que un projecte en evolució contínua segueixi sent accessible, també cal entendre que els criteris d'accessibilitat són mínims indispensables que s'han de complir i no uns objectius que es puguin negociar juntament amb altres consideracions.
Fran Rosa, Desenvolupador Senior